El pis de la badia (1992)

La compra d’un apartament al Passeig Marítim de Palma a principis dels anys 90, en un moment en què Miquel Àngel Riera volia posar en pràctica les seves idees de recerca de la felicitat i d’aprofitar millor el darrer tram de la vida, és la imatge que presideix el seu darrer poemari. Onze anys després del Llibre de benaventurances, l’estiu de l’any 1991, entre els mesos de maig i de setembre, enllesteix El pis de la badia, que surt al carrer un any després. L’afany de perfecció literària i de respecte envers els lectors que domina aquests darrers anys de la seva vida –en els quals també revisa Poemes a Nai, Biografia i Llibre de benaventurances– el durà a bastir just un any després, el 1993, una nova edició amb abundants correccions. El pis de la badia és un retorn a la més estricta poesia amorosa, íntima i subjectiva, tal com apareixia a Poemes a Nai. Ara el discurs adreçat als “altres” resta en un pla molt secundari i, en canvi, tot el llibre és presidit per l’anàlisi de la relació entre el “jo” del poeta i el “tu” de l’estimada, Nai. (Rosselló, 2006)
Edicions:
separador-puntets
Si te n’anassis, / com ho faria per poder oblidar-te? / Sense oblidar-te, / com ho faria vivint sense tu? (XIV)
separador-puntets

Otras obras

Paraules de Pere Rosselló: 

«Amb El pis de la badia es clou l’obra poètica de Miquel Àngel Riera i, a la vegada, tot un cicle que s’havia encetat amb Poemes a Nai –del qual, però, ja eren un preludi els reculls poètics en castellà– i que abasta un període que comprèn gairebé tota la vida adulta de l’escriptor. Es tracta d’una obra que, en conjunt, s’alça com un gran crit en defensa de la individualitat en un món en què aquesta és amenaçada des de tots els àmbits i poders. Tant per la universalitat del seu missatge i l’aprofundiment en la problemàtica humana com per la seva originalitat indiscutible, l’obra poètica de Miquel Àngel Riera constitueix una fita important de la poesia catalana de la darrera meitat del segle XX.»

El pis de la badia (1992)

La compra d’un apartament al Passeig Marítim de Palma a principis dels anys 90, en un moment en què Miquel Àngel Riera volia posar en pràctica les seves idees de recerca de la felicitat i d’aprofitar millor el darrer tram de la vida, és la imatge que presideix el seu darrer poemari. Onze anys després del Llibre de benaventurances, l’estiu de l’any 1991, entre els mesos de maig i de setembre, enllesteix El pis de la badia, que surt al carrer un any després. L’afany de perfecció literària i de respecte envers els lectors que domina aquests darrers anys de la seva vida –en els quals també revisa Poemes a Nai, Biografia i Llibre de benaventurances– el durà a bastir just un any després, el 1993, una nova edició amb abundants correccions. El pis de la badia és un retorn a la més estricta poesia amorosa, íntima i subjectiva, tal com apareixia a Poemes a Nai. Ara el discurs adreçat als “altres” resta en un pla molt secundari i, en canvi, tot el llibre és presidit per l’anàlisi de la relació entre el “jo” del poeta i el “tu” de l’estimada, Nai. (Rosselló, 2006)
Edicions:
separador-puntets
Si te n’anassis, / com ho faria per poder oblidar-te? / Sense oblidar-te, / com ho faria vivint sense tu? (XIV)
separador-puntets

Otras obras