Crònica lasciva d’una decadència (1995)

Aquest llibre constitueix el segon volum de narracions –el primer va ser La rara anatomia dels centaures– de Miquel Àngel Riera. Està format per setze relats que l’autor ha escrit en els últims anys i als quals aboca una gran dosi d’imaginació, dinamisme narratiu, humor i la seva preocupació habitual pel gran misteri de l’animal humà. Amb una formidable empenta inventiva, cadascun dels contes ens enfronta al plantejament i la solució d’un dilema que recorda, de vegades, els apòlegs de Kafka. «El mandril» ens proposa, amb gran sorpresa final, la relació entre dues cries, una humana i l’altra de mandril. «Un nou perfum» és el dibuix de la trajectòria d’un empresari d’èxit. «Empènyer el temps» tracta de la possible relació entre la voluntat humana i el control de la duració temporal. «Història d’una paraula sense significat» fa viure, amb gràcia i erudició, una paraula mai no pronunciada que espera un canvi definitiu per prendre vida. A tots els contes, Miquel Àngel Riera demostra el seu increïble domini de l’univers narratiu en un llibre que és un pas endavant en una obra definitivament consagrada.

Edicions:

Quan perdé el contacte i, ell sencer, passà a ser un cos sense lligams amb res ni amb ningú, tot fruint de la llibertat prodigiosa de surar dins l'aire, el primer que l'envaí fou la sensació que, de sobte, tot era resolt.

Paraules de Pere Rosselló:

«Els relats de Crònica lasciva d’una decadència presenten els temes característics de tota la producció literària de Miquel Àngel Riera: la doble naturalesa humana, a mig camí entre la bèstia i l’àngel; la lluita de l’home contra el pas del temps i de la mort; la convivència humana, regida per unes normes morals i socials que sovint coarten la llibertat i la felicitat individuals; i, finalment, la capacitat de prodigi i de màgia de la paraula, del llenguatge com a possibilitat de creació d’un món més feliç.»

«La majoria dels relats analitzen les pautes humanes de comportament, basades en normes socials i morals que limiten la llibertat i la felicitat de l’individu. L’existència és vista sempre com una decadència (Esperar l’esperança, Crònica lasciva d’una decadència, etc.), un procés de degradació, per la qual cosa els personatges cerquen un nou ordre (El temps de no pensar, El transplant, La tossudesa dels àngels, etc.), amb unes lleis pròpies que els garanteixin el dret a esser ells mateixos i a trobar el gaudi, la plenitud i l’amor. Per tant, aquests contes estan completament imbuïts pel pensament d’un Miquel Àngel Riera que, quasi profèticament endevina que es troba en la recta final de la seva vida.»