Paràbola i clam de la cosa humana (1974)

El llibre és un crit en defensa de la llibertat, individual i col·lectiva, que apareix en el moment de l’agonia del franquisme. Es tracta, sens dubte, del llibre més compromès socialment –un compromís de caire essencialment nacionalista, tal com es palesa la dedicatòria que encapçala el volum: “Al més travessat i dolorós dels meus vicis: el poble català”– i, alhora, és una afirmació radical de la individualitat. En la seva defensa de la individualitat, el poeta no ens planteja una rebel·lió de caràcter egoista o insolidària. De fet, es tracta de la tensió entre el jo i els altres que trobàvem a Poemes a Nai. Riera no renuncia als altres, però sí reacciona contra aquells que, en l’exercici del poder, envaeixen i anul·len la personalitat dels individus. En canvi, s’obre als que volen formar part del seu món, als que volen esser “vosaltres” en front d’aquells que “seran irremeiablement per sempre ells” (I). (Rosselló, 2006)

Edicions:

He contemplat la vida dels homes / fins a quedar-me la mirada / plena d’encetadures. [...] (VIII)

Paraules de Pere Rosselló:

«Ara bé, com ocorria als llibre precedents, Paràbola i clam de la cosa humana és també un cant d’amor. Per a Miquel Àngel Riera l’amor és l’única cosa que pot salvar l’home: “no hi ha d’altra noblesa a ca l’home / més que la noblesa de l’home que estima” (VIII). A partir d’aquí, la figura de Nai retroba el seu lloc en els versos del poeta, en els quals tornam trobar la reivindicació de la croporeïtat que, en front de les abstraccions i de les falsificacions dels sentiments humans, és l’essència de l’amor i de la felicitat, tal com s’explicita gràficament en aquest breu poema: «De tu, el que més m’agrada / és que siguis de carn / que em pertanyis a mi / i que, a més a més, existeixis» (XII).»

«Com en cap altre dels poemaris de Miquel Àngel Riera, Paràbola i clam de la cosa humana sintetitza l’experiència vital del nostre autor, des de la coneixença de la negativitat de l’ésser humà –»l’home / és infinitament més llop que el llop» (XI)– fins a l’assumpció de la seva perfecció màxima –que el fa «més adorable que els déus» (XI)– quan assoleix el sentiment de l’amor»