La bellesa de l’home (1979)

Si Biografia es presentava com una mena d’autoretrat, La bellesa de l’home és una plasmació poètica d’un ideari estètic, ètic i social. Miquel Àngel Riera ens vol explicar quins són els lligams entre l’ésser humà i la seva fam de bellesa, la qual distingeix la persona dels animals. El caràcter expositiu d’aquest poemari fa que s’hagi relacionat amb el llibre següent, Paràbola i clam de la cosa humana, amb el qual comparteix l’expressió d’un missatge amarat d’un humanisme evangèlic. L’estètica exposada a La bellesa de l’home implica una vinculació total a l’home. El poeta renuncia a aquell art que no cerca aprofundir en l’ànima humana i que, per contra, es complau en una bellesa purament abstracta o ideal, però sense cap sentit: “La bellesa de l’home és que crea bellesa», «la bellesa és l’home que crea bellesa”, “la bellesa és ell / que la treu del no-res i la fa eterna / i a mesura innombrable d’una imatge, la seva” (I). (Rosselló, 2006)