Llibre de benaventurances (1980)

Amb Llibre de benaventurances Riera inicia el retorn a una poesia més intimista que la de La bellesa de l’home i de Paràbola i clam de la cosa humana. Des del primer poema reivindica una concepció de l’amor que no proscrigui el cos i els sentits, que no margini la sensualitat en nom d’una visió parcial, únicament espiritualista, de la persona, tal com ha imposat el catolicisme. Riera insisteix en el fet que l’amor neix d ela nostra condició de cossos, de la qual és inseparable: “Qui t’estima és mon cos”, escriu al poema 5. Per aquest motiu, també dedica una de les benaventurances (18) a “aquells a qui transtorna / la més indefugible necessitat de tocar”; i ell mateix es descriu com “un home pobre” “sense altar més alt que tocar pell humana” (26). Per contra, condemna aquella concepció de la vida que, en nom d’una espiritualitat teòrica i sota la promesa d’una altra vida en un més enllà eteri i vague, proscriu el gaudi de l’existència. Per a ell, la corporeïtat, la nostra condició carnal, el fet de viure en un lloc i en un temps determinats són el que ens fa humans i la vida no es pot entendre sense considerar aquesta circumstància. (Rosselló, 2006)

Edicions:

Anc que sembli que no, tengué un principi. / Ara és tan natural, que no pareixen meves / totes les hores d’abans, d’abans que tu existissis. (19)

Paraules de Pere Rosselló:

«A Llibre de benaventurances també apareix la reflexió del poeta sobre la creació artística. Naturalment, la recerca de la bellesa és un aspecte fonamental d’aquesta recerca de la felicitat. Així, el poeta considera benaventurat “aquell que a un jorn lliurà la vida / al compromís vitenc de cercar la bellesa” (2). Ara bé, la felicitat i la bellesa no són un bé objectiu i definitiu, sinó que sobretot es troben en el procés de perseguir-les, car “la bellesa és allí, just de cercar-la” (2). Per aquesta raó, una part del poemari és un seguit d’exemples de personatges que cerquen aquest do, una galeria d’éssers imperfets (els que cerquen ineficaçment la bellesa, els que tenen els amors impossibles, els que desitgen morir, els que ensopeguen sempre amb la mateixa pedra, etc.) que, com en les benaventurances evangèliques, en el seu anhel veuen acomplerta la seva condició d’éssers humans.»