La rara anatomia dels centaures (1979)

Els relats que composen La rara anatomia dels centaures constitueixen una esplèndida mostra de les tècniques i sabers narratius de Miquel Àngel Riera, probablement el millor prosista en llengua catalana des de Pla. Entre el deliri oníric, l’humor, la tragèdia i l’absurd, Riera construeix les seves narracions amb el poder creatiu d’una paraula que, mitjançant un minuciós ajustament, perd el seu sentit abstracte i es fa gairebé física. De vegades es parteix del realisme més immediat per portar-nos a l’absurd o a la incomprensió. Altres vegades, fets poc versemblants desemboquen en situacions i afanys molt pròxims. Si admetem, com van provar Kafka i Proust, que una cosa pot ser veritat i no haver passat, podrem admetre que algú organitzi un viver de centaures amb afanys lucratius, que un brot d’heura creixi fins a anorrear una casa sencera o que algú convisqui amb un mort. Cada relat és com una finestra oberta a la condició enigmàtica de la vida, que ens acosta a la rara anatomia de la nostra lògica, dels nostres somnis, de les nostres supersticions urbanes.
Edicions:
separador-puntets
Però aquell home, corpulent, amb el ganivet a la mà, romania allà davant, demanant-li, exigint-li clarament una dosi generosa de la seva percepció i, malgrat els seus propòsits de no ser, a aquella hora beneïda de diumenge amb sol, més que allò, més que un pilot de carn curosament esbucat dins una butaca de vímet, no se'n podia sostreure…
separador-puntets

Paraules de Francesc Vallverdú a Miquel Àngel Riera:

«Les teves narracions són molt interessants. És fins i tot sorprenent que el teu estil detallista, introspectiu, s’hagi pogut adaptar tan bé a les necessitats del conte. Perquè són ben bé contes (amb les necessàries dosis d’irreal, d’humor) i no pas “novel·les condensades” com es podia pensar, coneixent la teva obra novel·lística. Un encert»

Paraules de Pere Rosselló: 

«Els contes de La rara anatomia dels centaures són, en definitiva, divertimentos en què, com si es tractàs d’un pont que enllaça la seva poesia i la seva novel·lística, Miquel Àngle Riera assaja tècniques i tons diversos. Des del relat més o menys realista (Una lleugera ona d’aire) fins a altres més propers a la literatura de to fantàstic (Sortir amb la dona, La segona mort, etc.), tot passant per algun assaig de narrativa infantil (com En Queu Puedesca). En general, Riera hi defuig del realisme i introdueix elements irreals, màgics i sorprenents, sovint d’una imaginació desbordant, que recorden Kafka, Poe, Bradbury, Huxley o Pere Calders.»